Qui parli en català, a "pa i aigua"

 Ben entrada la primera meitat del set-cents, les normes secretes donades als corregidors del Principat devien produir els seus resultats. En el camp de l'administració pública són ben evidents, segons hom pot comprovar en tota la documentació administrativa d'aquella època.(1)

El fiscal José Rodrigo Villalpando, quan proposà l'estratègia de castellanització, demana el concurs dels militars i també el dels bisbes. I, efectivament, una eina molt persuasiva per a castellanitzar-nos varen ser les escoles d'uns determinats ordes religiosos. D'aquestes escoles les més nefastes van ser les regentades pels jesuïtes.(2) Tenim dades que confirmen també aquest criteri a les Escoles Pies. Recordem que això s'esdevenia especialment als col·legis: els jesuïtes tenien en el Principat onze col·legis i els escolapis en regentaven sis.

L'any 1751 els escolapis havien aconseguit esdevenir «província» com a demarcació autònoma per a la seva organització. Malgrat aquesta independència i ser regida per catalans, també es varen prendre acords contra la llengua catalana en el capítol provincial. Durant la visita que va fer al col·legi de Mataró l'any 1755 el provincial, Jordi Caputi, va dictar el «decret de visita» següent: «Art. 10. Nos complacemos mucho en que (conforme el Capítulo Provincial) todos nuestros religiosos entre si hablen en castellano y a todos los HH. Cl. mandamos hablen entre si y con los demás, o en latín, o en castellano, so pena de pan y agua por cada vez que tuviesen con los nuestros conversación tirada en catalán.»(3)

Fins a quin punt aquest exemple pot ser representatiu de la persecució de l'idioma català? És evident que, dins d'una congregació religiosa com la dels escolapis, la disciplina pròpia interna devia ser prou rígida per a admetre aquests tipus d'ordres. Ara bé, la prohibició expressa entre els religiosos, i també entre els germans, de parlar en català hem de suposar d'entrada que era una interdicció que no devia ser pas mal vista per l'aparell polític dominant. Per altra banda, el càstig o punició de posar a «pa i aigua» un escolapi cada vegada que hom el trobés parlant en català. era prou greu perquè els superiors, en aplicar-lo, sabessin que, malgrat que fos aprovat pel capítol provincial, no seria rebutjat per cap autoritat externa, ja fos eclesiàstica, judicial o governativa.

No hi ha dubte, però, que aquesta situació ens indica ben clarament la dificultat que hi havia l'any 1755 per a introduir el castellà ja que els superiors de les Escoles Pies arribaven a dictar aquestes incivilitzades interdiccions. Els mitjans emprats per a introduir el castellà, malgrat les penes imposades, no devien ser pas suficients, car més endavant els escolapis encara varen tornar a insistir-hi.

Els Borbons a l'Estat Francès (1659-1700)

L'any 1659, quan es firmaren els documents del tractat dels Pirineus, la Catalunya Nord passà a dependre del rei de França. A l'apartat 55 del tractat esmentat, signat a l'illa dels Faisans, s'establia: «En vertu du present Traité tous les Catalans & autres habitants de la dite Province (...) sans nul excepter pourront rentrer, rentreront, & seront effectivement laisses, ou restablis en la possession & joüissance paisible de tous leurs biens, honneurs, dignitez, privileges, franchises, droits, exernptions, constitutions & libertez sans pouvoir estre recherchez, troublez, ny inquietez en general, ni en particular pour quelque cause & pretexte que ce soit pour raison de tout ce qui s'est passé depuis la naissance de la presente guerre & a ces fins S. M. Catholique acordara & fera publier en bonne forme ses declarations d'abolition & de pardon en faveur des Catalans, laquelle publication se fera le mesme jour que celle de la paix.»(1)

La realitat va ser una altra cosa, com sempre ha passat. D'antuvi, el 12 de juliol de 1660 hom abolí totes les institucions polítiques catalanes i creà en substitució el Consell Sobirà del Rosselló, que fou l'órgan de governament i que també administrà la justícia. Un altre punt va ser la francesització cultural de la Catalunya Nord per tal d'afermar la centralització. I per. canviar les idees i transformar els costums, el rei Lluís XIV programà la substitució de la llengua dels catalans.

Els qui van treballar amb més zel per expandir-hi el francès van ser els jesuïtes. El pare Felip Torreilles diu que gràcies als jesuïtes les joves generacions després de 1660 varen aprendre a pensar, a parlar i a decidir en francès.(2) Els jesuïtes es dedicaven a l'ensenyament secundari, el qual es dirigia especialment a la burgesia, a més de la noblesa i el clergat, i evidentment per al sexe masculí. Per un arrêt del novembre de 1663 també coneixem que per a les noies es va fundar un col·legi dirigit per les benedictines de Besiers amb la finalitat de dedicar-se «à l'instruction des jeunes filles et leur apprendre les moeurs et la langue française».

Per tal d'aconseguir la francesització de les capes populars el rei Lluís XIV volgué introduir la llengua francesa en l'ensenyament primari. El 9 de gener de 1672 el ministre d'Estat François M. Le Tellier, marquès de Louvois, va escriure a l'intendent de Perpinyà, Carlier, que el rei havia decidit «d'établir des écoles pour apprendre la langue françoise».

El 3 de febrer de 1672 l'intendent Carlier publica una ordenança que cal llegir íntegra per tal de poder comprendre els objectius de la seva política genocida:

«La résolution prise par la douzaine de reméde de respondre a la lettre que le Roy a escritte a Messieurs les Consuls pour l'establissement en ceste ville des petites escolles françoises ne convient pas aux intentions de Sa Majesté, et il ne s'agist en ceste occasion que d'obeir et executer les ordrés donnez sur ce sujet par Sa Majesté sans recourir a des remonstrances inutilles qui ne peuvent estre que tres desagreables a Sa Majesté. Et afin que Messieurs les Consulz puissent estre plainement instruitz des intentions de Sa Majesté pour les executer sans aucune remise ny dellay, je dois leur faire observer que comme il n'y a rien qui entretienne l'union et l'amitié entre des peuples de différentes nationz que la conformité du langage par lequel ils se font entendre les uns aux autres, entrent dans les negoces et conversations utilles et facilitent leur commerce. Sa Majesté a resolu demployer ce moyen pour unir les françois qui habitent en ceste province avec les habitants originaires du pays, facilliter leur cornmerce, rendre leurs negoces et conversations agréables et utilles et faire en sorte quilz sexpliquent intelligiblement et commodement les uns avec les autres.

»Et a cette fin Sa Majesté a ordonné l'establissement de plusieurs petites escolles dans la ditte ville de Perpignan ou les enfans de l'un et l'autre sexe puissent estre instruitz a la connaissance des lettres de l'alphabet, des sillabes, dictions et oraisons tant en langue françoise qu'en celle du pays et mesme en lescritture des dittes deux langues, afin quinsensiblement elles soyent rendues communes et reciproques a tous les ditz habitants françois et catalans, et que les ditz enfans masles qui voudront estudier aux lettres soyent par ce moyen rendus capables d'entrer dans les classes de grammaires ou ils sont instruits par les soings des Reverends Peres Jesuistes tant en la langue latine quen la françoise, ainsy que l'on en est convenu avec eux pour monter ensuitte aux autres sciences et parvenir aux degrez et privilleges du doctorat, et aux charges d'honneur, de judicature, et magistrature qui ne seront données a ladvenir a qui que ce soit sans que ceux qui y aspireront parlent et entendent passablement la ditte langue françoise, Sa Majesté sestant suffisamment expliquée sur ce point.

»Les dittes petites escolles seront sous les soings et conduittes du recteur de l'Université qui y choisira des maistres propres et habilles pour les tenir et en faire les fonctions et qu'y a ceste fin seront scavantz es dittes langues et escritures afin de les pouvoir enseigner esgallement a leurs escolliers. Le dit Recteur les visitera souvent pour connoistre sí les dits maistres font leur devoir et les redresser quant ils manqueront.

»Les dites escolles seront distribuées dans les quatre paroisses de la dite ville pour la plus grande commodité des enfans et la ville donnera quelques gages aux maistres pour les obliger a une continuelle assiduité a leur devoir, des quels gages les maistres pourront subsister avec ce qu'ils tireront par chacun mois de leurs escolliers, et Messieurs les Consuls tiendront la main a ce qu'il n'y ayt dans la dite ville aucune autre petite escolle que celles cy dessus, ausquelles tous les dits habitans seront tenus denvoyer leurs enfans et non ailleurs a peine aux contrevenantz de cent livres damende aplicable a l'hospital des pauvres de la dite ville et mesme ilz ne pourront les faire instruire dans leurs maisons par dautres maistres que par ceux qui seront establis aus dittes petites escolles, et deffenses seront faites a taus estudiants et autres personnes de se mesler dinstruire les dits enfans ny de contrevenir aux conditions du dit establissement sur les mesmes peines.

»I1 n'est point a propos de vouloir charger les R. P. Jesuistes de tenir les dites petites escolles soubz pretexte de quelque retribution que la ville leur donne parce que le traicté qui a esté faict avec eulx ne porte pas ceste condition, mais seulement quils intruiront les escolliers de gramaire qui iront en leurs escolles ou claces a parler la langue françoise. Et comme ces peres nenseignent jamais les petits enfans a lire ny a escrire et que les escolliers qu'on leur envoye sont apris aux petites escolles avant dentrer dans les dittes claces de gramaire, il ny a aucune aparance de pretendre deulx ce qui est marqué par la resolution du dit Conseil.

»C'est pourquoy il convient que Messieurs les Consulz executent les ordres et intentions de Sa Majesté et quilz ne fassent point connoistre par des remonstrances inutilles quilz les veulent esluder.

»CARLIER.»

A causa de la manca de pressupost municipal per a aquest programa i el rebuig o la resistència de la població a ser afrancesats, aquestes escoles no varen ser definitivament instaurades fins el 1682, en què es va ordenar la creació d'escoles reials a tot el territori català. Però bé que les classes populars no rebien el francès a través de l'escola, això s'esdevenia mitjançant el concurs de l'Església. Per una carta adreçada el 18 de setembre de 1676, des de Versalles, el ministre d'Estat, el marqués de Louvois, es dirigeix als cònsols de Perpinyà en nom del rei per manar que s'hi prediqui sempre en llengua francesa:

«Tres chers et bien amez nous avons esté bien ayses d'aprendre que l'on aye commencé de prescher en langue françoise dans l'esglise Cathédralle de nostre ville de Perpignan et desirant qu'il en soit uzé de mesme a l'advenir affin mesme d'obliger par ce moyen les habitants de la d' ville a s'instruire en la d' langue françoise. Nous vous faisons cette lettre pour vous dire que notre intention est que dorenavant tous les predicateurs que vous avez a nommer pour prescher tant dans l'église de S' Jean que dans les autres eglises de la dite ville scachent la langue françoise et qu'en tout ce qu'il dépendra de vous vous teniez la main a ce qu'ils prechent en cette langue en sorte que Nostre Volonté soit en cela suivie et executée. Et nous prometant que vous y satisfairez. Nous ne vous ferons la presente plus longue ny plus expresse. Ny faietes done fautte car tel est notre plaisir. Donné a Versailles le huictieme septembre mil six cents seixante seize.

»LOUIS. »LE TELLIER.»

Després de tantes pressions polítiques i d'haver aconseguit pràcticament tot l'ensenyament en francès, calia assegurar que l'administració pública abandonés també totalment l'idioma català. Per això, el 1682 el Consell Sobirà del Rosselló va decretar que es declarava impròpia per a la funció pública tota persona que no fos francòfona. Malgrat aquest decret, els arrêts publicats pel Consell Sobirà del Rosselló foren majoritàriament en llengua catalana fins al 1694; a partir del 1698 es feren íntegrament en llengua francesa.(2)

El 5 d'abril de 1688 el bisbe, monsenyor de Montmor, va crear un seminari  diocesà i en va cedir la direcció als jesuïtes. Amb aquesta decisió l'afrancesament de tot el sistema educatiu de la Catalunya Nord quedava tancat. La influència que els jesuïtes exerciren sobre els futurs capellans fou una tasca decisiva per a fer arribar la francesització a tots els pobles del bisbat.(3)

Escolats els primers quaranta anys de l'annexió de la Catalunya Nord a la Corona francesa, hom podia veure que la llengua utilitzada exclusivament pel poble era la catalana, i que també era correntment emprada per la burgesia, la clerecia i la noblesa. Però, si bé la llengua francesa no hi era parlada, almenys ja hi era compresa. I en aquest moment, pel febrer de 1700, fou quan el rei Lluís XIV signà l'edicte que prohibia l'idioma català als jutges, els advocats, els procuradors i els notaris, segons transcrivim textualment del text enregistrat pel Consell Sobirà del Rosselló:

«Le procureur General du Roy du 17e et l'an 1700: par le Commis du Greffe de la Cour Soubz.ne SALUT.

»LOUIS PAR LA GRACE DE DIEU ROY DE FRANCE et de Navarre, a tous presents et a venir SALUT depuis plus de quarante ans que nous possedons en pleine souveraineté les Comtés et Vigueries de Roussillon et Conflans qui nous ont esté cedés avec une partie du Comté de Cerdaigne par le Traité de Paix des Pirennées les procedures des justices subalternes des dits pays les deliberations des magistrats des villes les actes des nottaires et autres actes publics ont continué a y estres couchés en langue catalane par un usage que l'habitude seule a authorisé. Mais comme outre que cet usage repugne et est en quelque façon contraire a Nótre authorité a l'honneur de la Nation françoise et même a l'ynclination des habitans des dits pays lesquels en toutes occasions ne temoignent pas moins zele et d'affection pour nôtre service que nos anciens sujets, ils en recoivent d'ailleurs beaucoup de prejudice en ce que pour faire instruire leurs Enfans dans la dite langue catalane et les rendre par la capables d'exercer les charges de judicature et de magistrature yls se trouvent obligés de les envoyer estudier dans les villes de la domination d'Espagne ce qui leur cause de grands fraix; Nous avons jugé que pour remedier a ces inconvenians il estoit a propos d'ordonner qu'à l'avenir toutes les procedures et les actes publics qui se feront dans les dits pays seront couchés en langue françoise. SÇAVOIR FAISONS que pour ces causes et autres bonnes considerations, a ce nous essoucians, de Nôtre Certaine Science pleine puissance et authorité Royale Nous avons dit statué declaré et ordonné, disons statuons declarons et ordonnons par ces presentes signées de Nôtre main; Voulons et nous plaist que doresnavant et a commencer du premier may prochain toutes les procedures qui se feront dans les sieges et jurisdictions des dits pays de Roussillon, Conflans et Cerdaigne, comme aussy les deliberations des magistrats des villes et communautés les actes des nottaires et generallement tous autres actes publics qui se passeront en dits pays seront mis et couchés en langue françoise a peine de nullité. Defendons a tous avocats, Procureurs, Greffiers, Nottaires et autres de ne plus servir pour cet effet de la langue catalane et aux Juges et Magistrats de ne souffrir ny de prononcer leurs jugemens ou deliberations qu'en langue françoise. SI DONNONS EN MANDEMENT a nos ainés et féaux Con.ers les gens tenans Nôtre Con.el Superieur de Roussillon que ces presentes yls ayent a faire lire, publier et enregistrer et le contenu en ycelles faire entretenir garder et observer sans permettre qu'il y soit contravenu en aucune maniére; Et afin que ce soit chose ferme et stable Nous avons fait mettre Nôtre Scel a ces dites presentes. DONNÉ a Versailles au mois de fevrier l'an de grace mil sept cents et de Nôtre Regne le cinquante septie. Signé Louis et sur le reply par le Roy Le Tellier Visa Phelipeaux ét scellé du grand Sceau de Cire verte pendants avec lacs de Soye verte et Cramoisy.

»Registré en vertu de l'arrest de la Cour l'audiance tenant ouy a ce requerant le procureur General du Roy du 2e avril 1700: par moy Commis Soubz."

»SALUT : LOUIS PAR LA GRACE DE DIEU ROY DE FRANCE et de Navarre a taus ceux qui ces presentes lettres verront l'exactitude avec laquelle nous avons fait SALUT.»(4)

És curiós d'estudiar els fal·laços arguments emprats per Lluís XIV a l'hora d'eliminar la llengua catalana. De primer fa saber que la utilització del català només és autoritzada pel costum. Com si fos poc! 1 el francès en el seu territori, que gaudia d'altres autoritzacions que no fos el costum? Però heus ací que aquest costum era contrari a l'autoritat del rei Lluís XIV i també contrariava «l'honneur de la Nation françoise». L'honor de França només quedava satisfet si podia assimilar lingüísticament les altres nacions. L'imperialisme idiomàtic de París no era pas diferent de les apetències dominadores de Madrid: més aviat n'era el punt de referència.

També cal meditar sobre el fet que el rei procura embolcallar les seves intencions quan les expressa a l'edicte amb raons econòmiques que afavoreixin els seus súbdits: «Els vailets de la Catalunya Nord que vulguin exercir càrrecs en la Judicatura i la Magistratura han d'anar a estudiar a ciutats sota el domini de la Monarquia espanyola, la qual cosa els representa una gran despesa. Per evitar aquest inconvenient, doncs, d'avui endavant tots els procediments i actes públics seran fets en llengua francesa.»

La nostra nació «intersticial», enmig de dos imperialismes, és esgarrapada per tots els costats. Només una voluntat de ferro podrà resistir a aquests ferotges adversaris que valen reduir-nos al seu domini cultural i lingüístic.

El mateix dia que l'edicte reial fou enregistrat, el Consell Sobirà es reuní per protestar contra la persecució de la llengua catalana en els termes següents:

«Monseigneur,

»Ce jourdhuy la Cour du Conseil souverain de Roussillon a enregistré un Edit et declaration de Sa Majesté donné á Versailles le mois de fevrier dernier portant commandement aux juges, advocats, procureurs et nottaires de faire depuis le commencement du mois de May prochain les sentences, toute sorte de procedures et contrats publichs en langue françoise. Comme il ny a rien qui puisse nous estre plus a coeur que de nous conformer a la volonté de nostre Souverain nous l'avons reccu avec beaucoup de respect, soumission et obeissance. Mais puisque Sa Majesté par sa bonté et ses ordonnances a donné de tout temps lieu a ses sujets de lui proposer les inconvenients en son cas pour y remedier en ce qui consiste la principale regallie du Prince et l'effait de la bonté qu'il a envers ses sujets, et qu'a l'execution de cet edit il ne peut laisser de sy rencontrer de l'inconvenient tres prejudiciable au bien de ses sujets, nous avons crû estre de nostre devoir de faire nos tres humbles remonstrances a Sa Majesté pour obtenir une seconde declaration en cas necessaire.

»Nous y avons, Monseigneur, trouvé d'abord de l'impossibilité a l'esgard des testaments et articles qui agissent en preuve par témoins, et de l'inconvénient quand aux contrats de notaires. Car quoyque dans les grandes villes les habitants en particulíer les plus principaux scavent mediocrement la langue françoise, dans les petits villages et en particulier a la montagne qui compose presque la moitié de ce pays les habitants sont si ignorants a la langue françoise, sens la sçavoir parler, et sont fort peu qui l'entendent. Ils font ordinairement leurs testaments par main des curés des villages ou par des nottaires, qui sont aux petites villes et à celles de montagne, qui ne sçavent non plus la langue françoise qui sont aux dits villages depuis trente. ou quarante ans. Que si les testaments doivent se faire en langue françoise ny le testateur, ny le curé ou notaire, ny les témoins pourront entendre la derniere volonté du testateur, et it est certain que la plupart mourront sens faire testament s'il ne peut estre fait ny conceü qu'en langue françoise.

»Il en arriveroit de même a l'esgard des enquestes par témoins tant en civil qu'en crirninel, car comme les habitants des grandes villes ont leurs biens dans les villages et montaignes de ce pays, quils doivent se tenir en cas de procès des personnes, qui font leur residence aux lieux des heritages pour témoins sans sçavoir la langue françoise, il leur serait presqu'impossible de deposer sur un article conceü en langue françoise. Au moins il y auroit un grand péril de deposer une chose pour une autre faute d'entendre la langue, et il arriveroit que malheureusement la vie et les biens dependroient de la déposition des témoins qui par leur bonté auroient bien déposé et par ignorance deposeroient tres mal.

»Quand aux contrats ils y sont les mesmes raisons puis que les parties contractantes se trouveront plusieurs l'un et l'autre qui n'entendront la langue françoise, mesme les témoins lhors quil s'agira de faire des contrats dans les villages et montaignes.

»Quand a la ville de Perpignan, il y a des nottaires françois et catalans personnes d'un tres grand merite, tres scavants et d'une fidélité sens exemple; il ny a qui sont desja advancés en age qui leur seroit impossible de faire les actes en langue françoise, et il leur seroit un tres grand prejudice de quiter leurs vacations apres avoir si bien servy longtemps le public et de se voir reduits a mendier le pain pour eux et leur famille, estant pourtant personnes a la direction desquelles il y a de la sureté soit par leur science soit par leur fidelité et droiture.

»C'est pour remedier ces inconveniens que nous avons pris Monseigneur la liberté d'écrire celle-cy pour supplier tres humblement Vostre Grandeur d'avoir la bonté de nous accorder votre protection pres la Sacrée personne du Roy pour obtenir de sa bonté royalle ce qu'elle trouvera a propos pour le bien de l'Estat et de ses sujets, et en cas necessaire de luy pouvoir faire plus au long nos tres humbles remonstrances. Nous assurons Vostre Gran-deur que cela sera faire le bien du public de ce pays, que nous esperons de vostre protection cette grace, que nous continuerons nos prieres pour la. santé et prosperité de la sacrée personne de Sa Majesté, pour le bien de l'Estat, et de celle de Vostre Grandeur et que nous sommes avec un tres grand respect et submission.»

Aquest escrit fou tramés als ministres Barbesyeux i Chamillard, així com també al duc de Noailles i a l'intendent, el qual representava el rei a Perpinyá amb la tinença de tots els poders: civil, militar i judicial. Però les gestions i les queixes no varen donar cap resultat positiu: a partir del maig de 1700 els notaris van escriure en francès i les actes del Consell Sobirà també es van estendre en la llengua dels ocupants.

L'Església va continuar fent els seus papers en català fins al 1738. Hom pot deduir aquest fet perquè el 10 de juny de 1738 el procurador general prop del Consell Sobirà, tot recordant l'edicte de 1700, va ordenar als capellans i als religiosos l'ús del francès de la manera següent: «Bien des communautés laîques et eclésiastiques, séculières, et régulières, ajouta-t-il, en usent de même por les actes de profession, enterrements et autres deliberations qu'elles prenent lorsqu'elles les font ecrire par un des ceux qui les composent ou par quelque autre particulier, tout ce qui est contraire l'autorité du prince, a l'honneur de la nation et au bien public.»

El procurador general imposava una penyora de cinc-centes lliures als qui no haguessin fet les actes en francès. A partir del mes de juliol hom pot verificar que els capellans es varen sotmetre a les exigències dels perseguidors de la llengua catalana.

A través de la llengua, escriu Felip Torreilles, aixecaren el vol tota l'originalitat i la vida del Rosselló. A través de la llengua els Estats imperialistes volen dominar tot allò que no poden aconseguir.

Pèrfida persecució a través dels corregidors

Aquesta política pèrfida també es va aplicar al Principat: tots els funcionaris n'eren instruments a través dels corregidors de Nova Planta. Canviar els veguers catalans per corregidors militars i castellans en onze dels dotze corregiments creats de nou tenia un significat ben clar per als ocupants: consumar plenament la seva dominació.

Com que la tasca que els corregidors del Principat havien de realitzar era diferent de la dels espanyols, en nomenar els titulars dels nous corregiments la Cámara de Castilla va dubtar de si calia donar-los les mateixes instruccions. El 20 de gener de 1716, o sigui quatre dies després de la promulgació del Decret de Nova Planta, el secretari i de la Cámara de Castilla, Juan Milán de Aragón, va trametre una carta al fiscal del Consejo de Castilla, José Rodrigo Villalpando,(1) on li demanava que redactés les instruccions que calia lliurar als corregidors del Principat a la vista de les que es donaven als de Castella i als de València i Aragó.

José Rodrigo Villalpando el dia 29 de gener de 1716 tenia enllestit un informe molt complet de deu pàgines sobre tot allò que es pot donar als corregidors d'una manera pública i, també, sobre allò que «se-les podría dar secreta de algunas cosas que deveran tener presentes en el Govierno nuebo y en un Pais cuios naturales son belicosos, cautos, y desconfiados». La sisena d'aquestes instruccions secretes fa referència a la llengua; pel seu interès i la bona redacció de l'amic de Macanaz, José Rodrigo, la copiem íntegrament: «Lo sexto se podría prevenir el cuidado de introducir la lengua Castellana en aquel Pais. La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande, y es un señal de la dominación o superioridad de los Principes o naciones ya sea porque la dependencia o adulazion quieren complacer o lisongear, afectando otra naturaleza con la semejanpa del ydioma, o ya sea porque la sugeccion obliga con la fuerza. Los efectos que de esta uniformidad se siguen son mui beneficiosos, porque se facilita la comunicación y el comercio; se unen los espíritus divididos o contrarios por los genios; y se entienden y obedecen mejor las Leyes y Ordenes. Pero como a cada nacion parece que señaló la naturalega su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algun tiempo para lograrlo, y mas quando el genio de la Nacion como el de los Catalanes es tenaz, altivo, y amante de las cosas de su Pais, y por esto parece conbeniente dar sobre esto instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. Y la maior comunicacion que aora abra obrara mucho en esto, como se ha esperimentado en Barcelona mismo, y en Flandes por el concurso de los Militares. Y esto tambien podran adelantar mucho los Prelados, y prevenirseles que lo soligiten.

»No puede enbaraçar esto el tener corriente aquel Govierno segun la experiencia que se tiene de otras Provincias.

»Porque en Navarra se abla Basquence en la maior parte. Y van a governar Ministros Castellanos. En Napoles havia Ministros y Governadores españoles, y se abla un Italiano corrompido, y asi de otras. Pero pareze preziso hacer sobre esto alguna reflexion, porque los Catalanes sentirian mucho que se les despreciase o violentase en esto, y en el cuerpo de aquel Prinzipado está mui llagado y teniendolo sugeto y quieto con la fuerga, se nezesita de curarlo con suavidad...»(2)

La ideologia que emergeix d'aquest document redactat pel fiscal Rodrigo no deixa de tenir un regust d'imperialisme ben barroer. A partir de la lectura d'aquest informe elaborat pel fiscal del Consejo de Castilla a petició de la Cámara de Castilla, mai més ningú no podrà afirmar que el castellà s'ha introduït a les terres de llengua catalana amb naturalitat, sinó que ha estat el fruit d'un pla sinistre que no pot tenir justificació de cap mena per part de cap persona civilitzada. La forma secreta que es va donar a les instruccions dels executors del genocidi ja indica que ells mateixos es donaven vergonya de l'extermini que estaven a punt d'emprendre.

Maquiavel també recomana al seu llibre El príncep que, quan s'ocupi una nació mitjançant el crim, cal tenir en compte que «el seu ocupant ha d'estudiar totes les ofenses que haurà de fer, i fer-les d'un sol cop, per no haver-les de repetir cada dia, i no repetint-les, poder donar seguretat als homes, i guanyar-se'ls fent-los bé».(3) Rodrigo Villalpando diu el mateix amb paraules diferents. Reconeix que el cos del Principat està. molt nafrat i que, tenint-lo subjectat per la foça, cal guarir-lo amb suavitat, i per això, si no es respecta la llengua als seus habitants, se sentiran menystinguts i violentats. Catalunya tenia plena la seva capacitat de rebre ofenses; per aquest motiu el fiscal del Consejo demana que s'hi actuï amb providències «templadas y disimuladas».

És de remarcar, en canvi, que en les explicacions del fiscal hom pot comprovar que Catalunya és comparada en pla d'igualtat amb d'altres territoris ocupats, com ara Flandes, Nàpols i també el País Basc. Quina explicació podia tenir en aquells moments dir que Espanya era una nació? En les paraules del mateix fiscal aquest concepte que ara ens volen entaforar no es troba enlloc.

Quan per primera vegada vaig llegir Lo Catalanisme de Valentí Almirall vaig trobar una frase que em va colpir molt, que deia així: «El signe de l'esclau és haver de parlar la llengua de l'amo, i nosaltres portem aquest estigma al damunt.» Ara, quan he transcrit l'informe de Rodrigo Villalpando en què parla d'eliminar la llengua catalana perquè «es una señal de la dominación o superioridad de los Principes o naciones», he recordat els lligams que tenen totes dues afirmacions.(4) Quan deixarem d'utilitzar els catalans la llengua dels nostres amos? Quan podrem, els catalans, treure'ns de sobre el senyal de la dominació i la superioritat de la nació veïna?

De l'informe hom pot deduir que el fiscal no desconeixia pas el mal que es proposava cometre: era un genocida conscient i racional. Mai no tan ben dit com quan expressa que la natura sembla assenyalar cada nació amb un idioma, i en el seu desfici uniformista reconeix que unificar els idiomes suposa unir els esperits contraris pel geni. És a dir, per a destruir la nació catalana cal treure-li la seva llengua i per a estandarditzar tots els catalans cal fer-los parlar el castellà.

Els papers de Rodrigo Villalpando són importants per una altra qüestió que no ens pot pas passar per alt. Es tracta del reconeixement explícit que la introducció de la llengua castellana es fa possible amb el concurs dels militars i també dels bisbes. L'exèrcit ha estat un element decisiu per a introduir el castellà a Catalunya, i l'explicació n'és ben senzilla. Si la introducció, com s'ha vist, s'ha fet amb violència amb l'ús de la força, és indiscutible que per a sostenir aquesta situació injusta s'havia de disposar d'una força militar dissuasiva.

Hom pot veure també en els bisbes el camí de la persuasió suau. Quan es tracta del domini i la superioritat d'una nació sobre una altra, ni la ideologia, ni la religió, ni la filosofia no hi tenen res a veure: el que importa és la destrucció de l'adversari per tal de senyorejar-lo. Quina importància tenia que els prelats fossin catòlics si la seva tasca era castellanitzar Catalunya? En tenim una bona prova, a través dels anys, en el fet que els bisbes castellans venien amb consignes de castellanitzar la nostra nació. Les seves prioritats no eren assolir la germanor o el «catolicisme» entre tots els cristians; la seva tasca era aconseguir l'uniformisme lingüístic.(5)

La Cámara de Castilla, un cop rebut el paper del fiscal Rodrigo, el va examinar el dia 5 de febrer de 1716 i va considerar que hom no podia donar als corregidors del Principat les instruccions secretes tal com les havia fetes el fiscal. Acordà donar-lo al secretari i del Consejo de Castilla, Abad de Vivanco, perquè n'assabentés els seus membres.

El dia 5 de maig de 1716 Abad de Vivanco retornava a la Cámara de Castilla el model de les instruccions secretes que, segons el Consejo, calia donar als corregidors del Principat «previniendoles que la observen y tengan en su poder para su execución sin manifestarla». Des del febrer de 1716 el governador del Consejo era Luis Félix de Miraval,(6) que en fou president fins al 1724 i tingué força influència política.

De fet, aquestes instruccions secretes eren, pel que fa a la llengua catalana, una síntesi molt ben feta per Abad de Vivanco d'aquell primer escrit del fiscal Rodrigo. La instrucció resta com a paradigma de la política que des de fa temps se'ns ha aplicat als catalans: «Sexto. Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.»(7)

Tot just a l'inici de la persecució contra la llengua catalana, aquest fingiment proposat pel fiscal, pel Consejo i pel secretari, tan ben redactat, a voltes s'ha efectuat amb tanta arteria que fins i tot alguns conciutadans nostres no s'han assabentat de la traïdoria.

Heus ací, dones, com la nova administració implantada pels invasors, organitzada sota els sistemes castellans i portada per funcionaris forasters, és una màquina que va introduint la llengua castellana a tots els nivells: a l'administració de justícia, a les vegueries ara anomenades corregiments, als ajuntaments(8) i, com és natural, a les intendències i a d'altres organismes de Nova Planta.

Però la política lingüicida no es va pas aturar aquí. A l'Archivo Histórico Nacional, on encara es guarden aquestes instruccions secretes, hom pot veure que n'hi ha de posteriors amb data de 1717, 1721 i 1730. Malgrat tota aquesta panòplia d'accions repressives, el nostre poble servà l'idioma contra l'invasor i defensà la seva cultura contra els assimiladors, cinquanta anys més tard el fill de Felip V encara ha de lluitar una altra volta contra el català, amb la qual cosa hom pot deduir que la resistència va ser decidida i ferma.

D'aquesta resistència i de l'estratègia dels corregidors en tenim una prova en el cas dels regidors de la Bisbal d'Empordà, als quals, havent tramitat una denúncia el 1722 davant el corregidor de Girona, el baró d'Huart, aquest retornà. l'escrit perquè no era en castellà. I com que els de la Bisbal no en feren cas, el 3 de març de 1723 el corregidor Huart els envià un nou comunicat més expeditiu i contundent on els deia: «Mando a los Magºs. Regidores de la villa de la Bisbal que se sugeten a las ordenes de S. C. M. nuestro Sor y amado Rey D. Felipe Quinto, que Dios guarde, de mandar las declaraciones, resoluciones, actos y demás comunicados en la lengua castellana de lo contrario pueden resultar graves perjuicios y ser mal exemplo a otros pueblos y villas de esta Provincia que ya lo van acatando para el mas pronto y puntual cumplimiento del Real Servicio. Gerona 3 marzo de 1723.»(9)

Les Illes també són perseguides (1716)

Pel que fa a les Illes, les coses no anaren pas diferentment. El 30 de juliol de 1715 Felip V s'adreçava al Real y Supremo Consejo de Castilla perquè li fessin consulta de les providències que havia de prendre per a plantificar un governament nou a les illes de Mallorca i Eivissa (Menorca estava sota la jurisdicció de la Gran Bretanya).

El Consejo de Castilla, a Madrid, el 18 d'agost de 1715, va presentar al rei el seu informe sobre la composició de l'Audiència i va exigir, igualment que al Principat, que «el Regente y el Fiscal sean precisamente Castellanos».(1) Aquesta preocupació del Consejo palesava que l'ocupació militar no era suficient en si per a la castellanització. Calia una colonització administrativa i judicial del poble mallorquí per a poder-lo assimilar.

Com és natural, per a assolir aquests objectius calia fer-ho dissimuladament. Així, parlant de la composició dels ministres de l'Audiència mallorquina, s'hi afegeix: «No puede dejar el Consejo de representar a V. M. la conveniencia de incluir, para esta primera formación, algún Ministro Mallorquín (aviendole de literatura, segura fidelidad, y buen juicio) por lo que sus experiencias, y practico conocimiento adelantara el de los extraños nuevos Ministros. No nombrandole como tal mallorquín, ni por otro motivo, que el de su mérito para que no se persuada la credulidad a que jamás sea requisito necesario otro alguno para la elección de Ministros de aquella Audiencia, que la libre voluntad de V. M. de hacerlo en Castellanos de los demás Reynos.»(2)

Heus ací el maquiavel·lisme del Consejo de Castilla: de bon començament el necessiten mallorquí per tal de guardar les aparences; ara bé, en el futur «cal que fem el que convingui» i «no interessa que ens comprometem a res».

En el debat es va presentar el vot particular d'un grup de consellers —encapçalat pel governador del Consejo d'aquell moment, García Pérez de Araciel (logronyès), Francisco Riomol (gallec), Francisco de Arana, Luis Curiel, Francisco de León y Luna, Bruno de Salcedo (valencià), Pedro José Lagrava i Alvaro de Castilla (de Huelva)— que feia una referència explícita a la llengua: «Que se actue y los Instrumentos se escrivan la lengua Castellana. Y que de oy en adelante no se permita imprimir libro alguno en otro idioma que Castellano.» La segona proposta de no deixar imprimir cap llibre en llengua catalana, com hem vist, també l'havien formulada per al Principat; les seves fites no eren pas la convivència del castellà amb el català, sinó que es pretenia eliminar de soca-rel la llengua catalana.

Un altre grup de ministres del Consejo de Castilla formulà un altre vot particular i també féu referència a la llengua d'una manera idèntica al que va dir el Consell per a Catalunya amb una estratègia aparentment més moderada, però no pas per això més respectuosa amb els drets més elementals dels ciutadans: «...así en lo civil, como en lo criminal actuando en lengua Castellana, a reserva de aquellos pequeños lugares que por su miseria y cortedad, será justo se dispense en esta condicion asta que la comunicación y trato frequente haga menos difícil y costosa su introducción en ellos. »(3) L'únic ministre que va anar a favor de la llengua catalana va ser, com també hem vist per al Principat, Llorenç Matheu de Villamayor, el qual reconegué que, «variandoles el idioma, se inutilizan los Archivos públicos, y los particulares, con la eversión de los mayores intereses, sin conoscible conveniencia de el estado...»

José Rodrigo, fiscal general del Consejo de Castilla, ratifica l'opinió manifestada ja envers el Principat: «...y los procesos, asi Civiles como Criminales se deveran formar en lengua Castellana, y en papel sellado, como asi mismo todos los demás instrumentos y escripturas que se ofrecieren hacer y otorgar en aquellas Islas... »(4)

A la vista de tota aquesta documentació, el rei Felip V, a Buen Retiro, va signar el Reial Decret de Nova Planta de la Audiència de Mallorca el dia 28 de novembre de 1715. Però, malgrat que en cap dels seus tretze articles no s'hagués decretat cap providència sobre la llengua a utilitzar en l'administració, de fet la nova Audiència imposà el castellà en exclusiva per a la seva producció administrativa, la qual cosa va provocar diferents problemes.

Coneixem aquesta situació problemàtica gràcies al memorial que els jurats de la Universitat, la Ciutat i el Regne de Mallorca varen adreçar a Felip V l'any 1716: «Lo segundo, porque aunque V. M. ha mandado se observen los estilos antiguos segun los quales todas las causas, letras y provisiones se actuaban y despachaban en la lengua bulgar del pais ha mandado la Audiencia que no se presenten peticiones, ni se despachen letras o Provisiones, sino en lengua Castellana, lo que tiene en gran desconsuelo e igual embarazo aquellos naturales que no se hallan bersados, ni por lo general entender el Idioma Castellano, y dirijiendose a los bayles de las villas y lugares las letras o provisiones y ordenes para las ejecuciones contraforenses y para las ynzidenzias de las causas ziviles y criminales se hallan con la dificultad de asertar en el cumplimiento de ellas por no entender lo que se les ordena ni encontrar fazilmente en los lugares quien se los explique sobre que en muchos casos según la calidad de la materia tendra gravísimos ynconbenientes el comunicar a otros las letras y provisiones antes de darles su devido cumplimiento.»(5)

Amb una consulta prèvia feta al Consejo de Castilla, i també a la vista de les peticions de l'Audiència de Mallorca i del comandant general, el rei Felip V va promulgar una resolució 1'11 de setembre de 1717 en la qual podem observar la perfídia del governament borbònic: «RESOLUCIÓN. En quanto a esta duda mando, se executen los despachos, como se propone en ella; previniendo, se procure mañosamente ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos.»(6) Fixem-nos que, a les Illes, els governants no van en línia recta vers la introducció de la llengua castellana. Hi segueixen uns camins col·laterals que no provoquin un enfrontament directe davant les queixes presentades pels mallorquins. El rei Felip V resol que la introducció del castellà es faci «mañosamente».

Els funcionaris, agents de castellanització

Perquè la nova administració pública arribés a ser una eina ben esmolada contra Catalunya calia que el control del Principat caigués a les mans dels invasors i dels ocupants militars. Per això, Felip V, a l'esmentat Reial Decret de Nova Planta, article 40, estableix una norma molt important per a la castellanització de Catalunya: «Han de cesar las prohibiciones de estrangeria, porque mi Real intención es que en mis Reynos las dignidades y honores se confieran reciprocamente a mis vasallos por el mérito, y no por el nacimiento en una u otra provincia de ellos.»(1) És a dir, d'ara endavant gent forastera podrà ocupar els càrrecs públics del Principat de Catalunya, la qual tindrà una missió a complir com a ocupants militars de Catalunya. La penetració de la llengua castellana ja no serà una quimera.

Durant les seves deliberacions el Consejo de Castilla ja havia previst aquesta situació i havia recomanat al rei Felip V que a les sales de la Audiència es posés algun magistrat que fos català, però que «el número sea inferior al de los Castellanos». D'altra banda, també demanaven que el regent de la Audiència i els fiscals fossin, per força, castellans. El Consejo de Castilla considerava que els càrrecs de confiança havien d'estar a les mans castellanes. I així ho manifesta també quan dibuixa les funcions dels escrivans de la Cambra, per als quals demana que el més antic ho sigui també de l'Acuerdo i que cal que sigui castellà «por lo que importa fiarle el Secreto que necesariamente se le ha de franquear, con la seguridad de que guardará. Por cuya razón será bien poner a su cuydado la custodia de el archivo».

És indiscutible que l'eliminació de l'estrangeria no era pas per donar els càrrecs als de més mèrit. Això era un simple eufemisme per a emmascarar la realitat: poder donar als castellans aquells càrrecs delicats que no gosaven donar als catalans, tot i que fossin botiflers, per manca de confiança. El mercat de treball per als funcionaris castellans s'obrí inesperadament amb l'ocupació militar de Catalunya. La seva presència a tots els nivells de l'administració pública serví per a donar efectivitat a la castellanització, assegurada amb la presencia de les tropes.

La Junta Secreta

Abans no s'acabés la deliberació per part del Consejo de Castilla de la Nova Planta que calia imposar al Principat de Catalunya, el rei Felip V manà la constitució d'una Junta Secreta, que va estar sota la presidència del bisbe Felipe Antonio Gil Taboada.(1) Aquesta Junta Secreta, segons rnanament del rei, havia de «dar una fija Regla de Leyes y observación de ellas a los tres Reynos de Aragón, Valencia, y Cathaluña, ya sean las de Castilla ú otras para quitar la confusión que aora se padece por la variación de las que tienen y ninguna observancia de ellas».(2)

El governador, Gil de Taboada, per constituir la Junta Secreta va triar ministres del Consejo de Castilla, com ara García Pérez de Aracie1,(3) el comte de Xerena(4) i José de Castro(5) i també dos més que, anys a venir, ho serien: Tomás Melgarejo(6) i Rodrigo de Cepeda.(7)

Quina influència va tenir aquesta Junta Secreta en l'estructuració definitiva de Catalunya i Mallorca? Segons Sanpere i Miguel, la tasca dels membres del Consejo de Castilla era disposar el govern polític; i la de la Junta Secreta, la reforma civil. Però aquesta divisió no és palpable en el Decret de Nova Planta, car ambdues vessants estaven molt intercomunicades. El que és inqüestionable és que aquesta Junta Secreta devia tenir una importància molt gran, ja que actuava com una ponència, i és ben segur que les seves decisions varen passar al Consejo de Castilla a través dels seus membres que n'eren ministres.

És important, doncs, que quan hom estudiï els dos Decrets de Nova Planta de Catalunya i les Illes i en vulgui conèixer els responsables, en especial es tinguin en compte els membres que configuraren aquesta Junta Secreta.

El principat és governat de Nova Planta (1715)

El dia 12 de març de 1715 el rei Felip V decreta que el Consejo de Castilla li consulti el govern econòmic i de justícia que cal implantar al Principat de Catalunya. El Real y Supremo Consejo de Castilla representava tots els poders. Era l’òrgan legislatiu, el consell polític i l'administratiu, i també feia de Tribunal Suprem en l'ordre civil, criminal i contenciós administratiu.

En aquells moments, per Decret del 10 de novembre de 1713, era compost per cinc sales. La primera, de Govern (era la que tenia els assumptes del govern interior); la segona, també de Govern (jutjava l'aspecte contenciós dels assumptes de la primera sala); la tercera, de Justícia (jutjava els recursos d’apel·lació contra els jutges comissaris); la quarta, de Província (Cambra d’Apel·lació de la sala d'Alcaldes de Casa y Corte); i la cinquena, de Criminal (1).

Annex al Consejo de Castilla hi havia la Cámara de Castilla, que actuava com una secció ja que els seus membres, de tres a cinc, obligatòriament havien de ser membres del Consejo. Tenia un paper essencial en el nomenament dels alts funcionaris i d'altres càrrecs polítics, especialment els ministres del Consejo. Aquesta Cámara de Castilla va ser suprimida en la reforma de 1713 i reposada més endavant, pel Decret del 9 de juny de 1715.

El Consejo de Castilla, reformat pel decret esmentat de 1713, del qual eren responsables el francès Jean Orry i el manteista Macanaz, era dirigit de fet per un fiscal general lloc que Macanaz es reservà per a ell ja que s'hi substituí el càrrec de governador per una presidència composta de cinc membres. El Consejo no es podia pronunciar mai sense haver escoltat prèviament el fiscal general.

Aquesta reforma no prosperà. A causa de la seva política regalista, Orry i Macanaz caigueren en desgràcia pel febrer de 1715 i hagueren d'exiliar-se. La Inquisició processà Macanaz, el qual es refugià a Pau (Bearn).

Ens trobem, doncs, que quan el rei Felip V demanà la consulta(2) al Consejo, aquest està en plena crisi política. El fiscal general se n'ha anat a l'estranger i hi han restat cinc presidents però sense poder polític. Quan el Consejo només tenia un governador o president, aquest era el primer personatge del regne després del monarca pels seus honors i les seves prerrogatives.

Molts d'autors afirmen que, amb l'exili de Macanaz, va retornar Luis Curiel, el qual també era manteista però adversari polític per ultramuntà, i va recuperar el seu lloc de fiscal al Consejo, càrrec que havia hagut de deixar per la reforma Orry-Macanaz(3). Segons hem pogut verificar en la documentació de la consulta(4) per a elaborar el Decret de Nova Planta del Principat de Catalunya, Luis Curiel no hi consta com a fiscal general, sinó com a simple ministre del Consejo.

Per tant, qui va ser el «responsable» de la Nova Planta del Principat? El Consejo de Castilla estava en plena crisi. El fiscal general Macanaz estava exiliat. Luis Curiel, l'antic fiscal, no es reincorporà al càrrec d'abans. Els presidents del Consejo encara estaven subjectes a les normes reformades i no eren prou forts per a imposar els seus suggeriments.

La petició de Felip V de fer un nou govern al Principat fou estudiada a la sala de Govern, i en el seu plenari hom acordà sol·licitar sengles informes separats a Francesc Ametller,(5) ex-ministre del Consejo, i a José Patiño(6), intendent general de Catalunya. D'entrada ja sabem que aquests dos homes i llurs idees van informar d'una manera decisiva la Nova Planta perquè van tenir enllestits els dos informes seus al cap d'un mes aproximadament, sobre els quals va dictaminar el fiscal general com era preceptiu. Cal que ens fixem en la figura del fiscal general, malgrat que pel que fa referència a la llengua catalana no manifestà res més del que proposà José Patiño, car més endavant José Rodrigo Villalpando, ja que aquest era el nom del fiscal general, tingué un protagonisme decisiu en la persecució de la llengua catalana.(7)

Els informes i el dictamen del fiscal general foren lliurats al plenari del Consejo el 13 de maig de 1715; a partir d'aquest moment hom en començà la discussió i el debat. Les deliberacions duraren del 14 de maig al 13 de juny, que va ser el dia que tots els consellers i el fiscal general signaren la consulta que havia formulat el secretari del Consejo, Lorenzo de Vivanco y Angulo (Abad de Vivanco).

El Consejo de Castilla era un centre de poder que estava exclusivament a les mans d'un grup de famílies que havien escollit la carrera administrativa i que en general provenien de la noblesa mitjana o de l’aristocràcia local; estaven connectades majoritàriament amb els col·legis majors on havien estudiat. En el moment que Felip V decreta que se li faci la consulta sobre la Nova Planta, la composició del Consejo havia canviat una mica des de la reforma de Macanaz. Per tal de minar el poder que mantenien els col·legiats (clan de la noblesa deis col·legis majors), Macanaz, a partir de la reforma, hi feu entrar amics seus manteistes (universitaris no privilegiats), de manera que dels 24 ministres del Consejo de Castilla que varen signar la consulta del Decret de Nova Planta només 8 hi havien entrat abans de la reforma i, en conseqüència,(8) van ser nomenats durant l’època prepotent de Macanaz. Durant la deliberació de la consulta de Nova Planta, un dels cinc presidents, Pascual de Villacampa y Pueyo, hi va actuar de primer president.

Dels informes d'Ametller i Patiño, així com del dictamen del fiscal general, hom pot deduir en primer lloc les causes que provocaren la supressió i l'abolició de les antigues llibertats nacionals: el dret de conquesta per la força de les armes espanyoles. És importantíssim de remarcar aquest fet: l'origen de tot el dret pel qual hom suprimí les nostres llibertats i volia eliminar la nostra llengua no té cap més justificació que la submissió de Catalunya per «la conquista por la victoriosa espada de Felipe V». O sigui que la «fuerza superior de las armas» va ser la font única del dret pel qual hom ens volgué administrar i ens imposà un nou governament que no respectava ni la nostra llengua ni la nostra cultura.

Francesc Ametller, en el seu informe, explica així aquesta situació: «...habiendo este Principado de Cataluña por su execrable fellonia y obstinada resistencia perdido sus leyes, constituciones, privilegios y prerrogativas, cesó y quedó abolida con la recuperación y restitución de el a la debida obediencia, y entrada de las Armas del Rey nuestro Señor en esta Capital de Barcelona, la planta del Gobierno antiguo político, económico y militar de Cataluña.»(9)

L'intendent general, José Patiño, també és clar quan es refereix a aquesta qüestió i accepta plenament que els catalans estan quiets per la força quan diu «que ya respetan y obedecen, no por afecto, y amor, si por el temor de la fuerza superior de las tropas».(10) Patiño reitera que el nou govern que cal imposar a Catalunya ha d'ésser sostingut per la força i la por: «Y como esta se considera vastantemente asegurada con las Tropas y Gente de Fuerza, de que necessita el Pays. (...) pues la misma abundancia de Tropas, que de preciso han de guarnecer siempre las Plazas y Fortalezas de este Principado, vajo el mando de dicho Gefe, aseguraran totalmente con el temor y el respecto, la mas puntual observancia de un acertado Govierno.»(11)

El Consejo de Castilla explica també la situació donant per verídic que tot ho vàrem perdre per la força: «...nueva regla, que se estableciere a aquellos naturales, la que mas se adapte a sus velicosos altivos genios, para atraerlos insensiblemente al sosiego, que conviene y debe procurarse, y con que se consiga su quieta obediencia con reparo y restablecimiento de la Real autoridad y Regalia, que asta oy les fue molesta e insufrible carga; amantes siempre de su libertad y propia dependencia; y nunca bien hallados, ni estables en la del Soberano, que los domina, por otras leyes o disposiciones, que las suyas forales o patrias; por cuya defensa han sido, y seran, en su deseo y animos, gustosamente sacrificados.»(12)

Més endavant, del text del Consejo de Castilla se'n pot treure un paràgraf molt expressiu: «La porfiada tenacidad de los Cathalanes, en esta última ciega revelion suya, abrió el camino a imponerles la ley, que conquistados por la fuerza de las Armas, y castigada con ellas su inobediencia y osada resistencia, sugete sin violencia sus inquietudes, velicosos animos, rinda su dureza, y obstinación con templanza, y su buen uso vaya desterrando el odio y aborrecimiento, con que siempre han mirado la sugección a otra ley, que la de sus usáticos, costumbres, constituciones, Privilegios y fueros; cuya practica e inteligencia, y la vana presunción de considerarles a expensas del execrable delito de la conspiración, quasi vinculada en su pasión a defenderlos, con la temeridad de sacrificar su vida y honor, por no veer perdida, ni disminuida su nociva libertad... »(13)

El tema de la llengua catalana en aquests documents del Consejo de Castilla és essencial. En primer lloc, perquè tots els intervinents en parlen o hi fan referència; i, en segon lloc, perquè, malgrat les possibles divergències, tots arrenquen del mateix fet: que l'idioma català sigui dominat pel castellà, la llengua dels ocupants i dels militars invasors. 

Francesc Ametller en el seu informe reconeix i accepta que en la «Real Audiencia Civil y Criminal se haya de deducir y actuar en los pleitos en idioma Castellano o latín». En canvi, per als tribunals inferiors recomana que no, que es faci en català: «Pero en cuanto a las Curias ordinarias inferiores, que puedan los Litigantes actuar, y deducir en su lengua vulgar materna.»

José Patiño és molt més inflexible pel que fa a l'idioma i, com que per imposar el castellà explica la situació real en què es trobava l'ús del català, el seu comentari ens pot donar una idea de la magnitud del genocidi i de les fites a què volien arribar. Diu així: «...solamente ablan en su lengua materna, y ningún Comun asta ahora escribía, sino es en Cathalan, sin practicarse el uso de la lengua Española; bien que esta comunmente se entiende por las personas, que han seguido los Estudios de Letras; pero en nada de la Gente Rustica.»(14) José Patiño continua expressant tal com ell voldria que s'actués a Catalunya: «...con la sola diferencia, que como antes todo lo Judicial se actuaba en Lengua Cathalana, se escriba en adelante en idioma Castellano o Latin, como ya así la Real Junta lo practica; pues se logrará la inteligencia de qualesquiera Jueces Españoles, sin haver de estudiar en lo inusitado de la Lengua de este Pays.»(15)

O sigui que, pel dir de Patiño, només en entrar les tropes a la Real Junta, que era l'òrgan suprem que governava Catalunya, l'idioma català ja va ser eliminat, sense haver d'esperar cap llei que ho regulés. D'altra banda, és indignant que la preocupació de Patiño pel que fa a l'administració de justícia no sigui el bon govern deis ciutadans i el respecte al seu idioma, sinó que considera que tot s'ha de fer en castellà amb vista als funcionaris. Encara ara trobaríem qui faria canviar de llengua tot un poble perquè uns quants funcionaris puguin trobar-hi feina!

El fiscal general del Consejo, José Rodrigo Villalpando, quan féu el dictamen sobre els dos informes, considerà conforme la proposta de Patiño, així ho descriu l'acta: «...y forma de substanciar los pleitos, en la suposición de que todo se deberá formar en Lengua Castellana, y actuar en papel sellado; en el derecho de decidir tanto en lo Civil como en lo Criminal; por los motivos y razones que deduce Patiño, es de parecer el Fiscal general se podria consultar a V. M. se execute lo que aquel Ministro propone en. este punto.»(16)

El Consejo Plenario, després d'examinar totes les aportacions fetes respecte al català, proposa a Felip V: «...y que sea practicado desde luego las leyes de Castilla, así en lo Civil, como en lo Criminal, actuando en Lengua Castellana, a reserva de aquellos lugares, que por su miseria, y situación en la montaña, en que sea justo se dispense esta condición, asta que la comunicación, y el trato frecuente haga menos difícil y costosa su introducción en ellos.»(17)

Aquesta proposta majoritària del Consejo de Castilla no va pas ésser unànime en tots els consellers. I si deduïm dels vint-i-quatre membres del Consejo aquells que hi van presentar vots particulars on expressaven el seu desacord —desacord perquè volien anar més enllà—, podem concloure que els ministres autors de la proposta acceptada són: el marqués d'Andía (Juan Ramírez de Baquedano), el comte de Torrehermosa (Manuel A. de Acebedo Ibáñez), Lorenzo Rdesz. de Morales y Medrano, Gregorio Mercado, Sebastián García Romero i 'Sebastián Antonio de Ortega. Aquest grup de ministres, si observem la consulta de la Nova Planta de Mallorca, podem comprovar que també hi va presentar aquest mateix text en forma de vot particular, per la qual cosa hom pot deduir que en foren els autors.

Després hi ha d'altres ministres, com Bruno de Salcedo y Vives i Alvaro José de Castilla, que, a la Nova Planta de Mallorca, també amb un altre text, prengueren una actitud contrària a la llengua catalana. I un altre grup format per Alfonso Castellanos y la Torre, Juan Rosillo de Lara, José de Castro y Araujo, Miguel Francisco Guerra, Pedro Gomes de la Caba i Lorenzo González, que per a la consulta de les Illes no varen manifestar-se contra el català i dels quals, per tant, no coneixem la posició.

L'actitud oficial del Consejo, segons hom pot deduir, era la del grup. encapçalat pel marqués d'Andía, format per ministres majoritàriament provinents dels col·legiats i d'origen geogràfic de tot l'Estat: el marqués d'Andía (navarrés), el comte de Torrehermosa (Santander), Morales y Medrano (Sòria), Mercado (Valladolid), García Romero (Conca) i Ortega (Múrcia). Però heus ací que els autèntics falcons envers la llengua foren un grup encapçalat pel primer president, Pascual de Villacampa, Luis Curiel y Tejada (andalús d'Osuna),(18) Francisco de Arana (basc), Francisco de León y Luna (Ciudad Real), Pedro Lagrava, Francisco Molano y Valencia (Cáceres) i Gerónimo Pardo (Valladolid). Aquest grup genocida i espanyolista era format per manteistes en la seva majoria i antics advocats del mateix Consejo de Castilla. En el vot particular que van formular a la consulta de Nova Planta del Principat, pel que fa referència a la llengua catalana hi proposen un projecte d'extermini molt més radical: «Y son del mismo sentir por lo que mira a la práctica y forma de Procesos Civiles y Criminales; con que en la Real Audiencia y ante los Corregidores los pleitos se sigan en Lengua Castellana; y en los demás Tribunales inferiores se permita, por ahora, el uso de la Cathalana, asta que los escribanos se vayan instruyendo en la lengua Castellana; como tambien aquellas personas que en los Pueblos cortos suelen tener los Ministerios de Justicia, y otros, que conducen a la formación de los Autos y Procesos, mandando al mismo tiempo V. M. que en todas las Escuelas de primeras letras, y de Grammatica, no se permitan libros impresos en lengua Cathalana: escribir ni hablar en ella dentro de las Escuelas; y excepcionalmente aprendan la Doctrina Christiana en nuestra lengua; que por estos y otros medios suaves se irá haciendo común en el Principado.»(19)

En aquest vot singular hom pot comprovar que no es pretén només canviar el governament de Catalunya i implantar-hi unes lleis noves, sinó que el propòsit és arrabassar-ne també la llengua i despullar el poble català del seu tret més diferencial. L'únic conseller que féu un vot particular a favor del català fou Llorenç Matheu de Villamayor, que va escriure: «Variandoles el Idioma se inutilizan los Archivos Públicos y los particulares, con la eversión de los mayores intereses...»(20)

No podem deixar de donar importància a aquestes deliberacions i a l'informe subsegüent del Consejo de Castilla. Malgrat no tenir un reflex integral en el Decret de Nova Planta, no podem pensar que aquest informe fos simplement l'opinió d'uns consellers del rei, sense cap més altra transcendència, perquè temps a venir podrem verificar que totes aquestes mesures, apuntades el 1715, es van anar fent realitat: hom sotmeté els catalans a una absoluta subjugació lingüística. Els ciutadans de Catalunya hauríem de saber i tenir present que l'odi projectat contra el nostre idioma té uns orígens molt llunyans, com hem pogut veure en els documents que s'han pogut exhumar. Però els objectius de deixar-nos sense idioma i a la intempérie cultural dissortadament encara ara tenen vigència.

El rei Felip V va fer cas de la consulta feta al Consejo de Castilla i, segons firma de la seva pròpia mà, va prendre la resolució de dictar el conegut Decret de Nova Planta de 16 de gener de 1716. Sobre la llengua catalana, s'adaptà a la proposta feta per Francesc Ametller i en part també a l'oficial del Consejo, ja que a l'article 4 hom deia: «Las causas en la Real Audiencia se substanciaran en lengua castellana.»(21)

A primera vista, sembla que aquesta norma positiva no era pas suficient per a la castellanització dels catalans, i si no s'haguessin seguit uns camins maquiavèl·lics, no s'haurien pas aconseguit els objectius proposats pels vots particulars dels ministres del Consejo de Castilla. En realitat, la persecució de la llengua catalana es féu en molts més àmbits a més dels de la Real Audiencia. L'oficialitat del català en ben pocs llocs es va poder mantenir. Allò que no deia cap llei es féu a la pràctica, i subreptíciament, per mitjà dels funcionaris castellans, que ocuparen la majoria dels càrrecs, tant en el camp militar com en l'alta clerecia i els àmbits político-administratius.